miércoles, 9 de septiembre de 2015

Els millors gelats del món al Liceu

"Stai zittina, mangia il gelato e stai zittina", 
Fellini 8½ (1963)

El darrer 11 d'agost la premsa va publicar la notícia de que els germans Roca, artífexs del recentment reescollit millor restaurant del món, El Celler de Can Roca, obririen una gelateria a Barcelona, una franquícia del seu Rocambolesc gironí. El lloc triat: no pas altre que el Gran Teatre del Liceu. Així, la futura gelateria dels germans Roca ocuparà l'espai de la clausurada botiga del teatre, dins l'Espai Liceu.
Tot plegat, una veritable jugada mestra de l'equip directiu del teatre, que finalment donarà rendibilitat a un espai que havia quedat vacant. Perquè, sens dubte, dur la marca del millor restaurant del món al marc incomparable del coliseu de la Rambla, no pot ser altra cosa que un prestigiós i irresistible reclam per als barcelonins i per al sempre benvolgut turisme de qualitat. No ho poso en dubte.
Ara bé, és aquest l'equipament que necessita un teatre d'òpera que pretén formar part de l'elit dels coliseus lírics (quelcom que, tot sigui dit de pas, mereix, per història)? És això el que necessita un teatre que arrossega una important crisi financera i que durant aquesta darrera temporada ha vist com vàries funcions es feien amb la sala mig buida? Ho dubto molt. 

sábado, 20 de junio de 2015

'Don Pasquale' al Liceu: un espectacle exemplar

Fotografía: A. Bofill

Tenint en compte que La Traviata programada del 8 al 18 de juliol no és altra cosa que la reposició de la que ja vam poder veure a l'octubre, es pot dir que el darrer dimarts 16 de juny es va estrenar molt feliçment l'última producció d'aquesta temporada 2014-15 del Gran Teatre del Liceu: Don Pasquale de Gaetano DonizettiMolt feliçment si ens cenyim, però, únicament al que va succeir dins de la sala. A fora, i ja des de ben abans de l'inici de la funció, els acomodadors del teatre, en vaga, es manifestaven amb estrèpit tot perseguint agitar les consciències dels vianants i, especialment, d'aquells que accedíem al teatre. Una circumstància que va deixar imatges curioses, com ara papers enganxats a les parets dels passadissos del teatre que indicaven la ubicació dels seients parells i els senars o portes de la sala obertes de bat a bat quan la funció ja començava –els propis espectadors van fer-se càrrec de tancar-les–. Amb tot, cal afegir que la dels acomodadors del Gran Teatre del Liceu se suma a la vaga dels acomodadors de l'Auditori, vigent des del passat 30 d'abril. Així doncs, alguna cosa greu ha de succeir amb les condicions laborals d'uns acomodadors que, sembla ser, no estan gaire còmodes.

miércoles, 3 de junio de 2015

'Così fan tutte' al Liceu: l'edifici inexpugnable de Mozart i Da Ponte

Fotografía: A. Bofill.
El darrer divendres 29 de maig el Gran Teatre del Liceu va acollir la penúltima de les funcions de la producció de Così fan tutte de Wolfgang Amadeus Mozart enguany programada, i ho va fer amb certa fredor. Si bé majoritàriament plena, la sala presentava significatives zones despoblades, com ara a l'amfiteatre, amb un grapat de seients i llotges sense amo ni mestressa. Posteriorment a la funció, vaig tenir notícia de que els conservatoris de la ciutat havien repartit entrades d'invitació entre els seus estudiants a instància del propi teatre per tal de no fer visible una discreta venta de localitats. Així s'ha d'entendre forçosament, ja que aquests conservatoris ofereixen invitacions per a una sola funció de cada producció i, en el cas d'aquest Così fan tutte, aquesta funció havia sigut la del passat dimecres 27 de juny, cosa que revela la naturalesa excepcional del cas del darrer dia 29. Tanmateix, i quedi ben clar, beneïda sigui aquesta excepcionalitat, atès que va permetre a qui escriu aquestes paraules assistir a la funció i donar-ne notícia.

martes, 12 de mayo de 2015

Al voltant de 'I due Foscari' al Liceu i algunes consideracions sobre el 'cas Domingo'

Fotografia: A. Bofill

El món de l'òpera és un món estrany. Estrany al ser quelcom que contradiu el present, aquesta època de la immediatesa i de la neofília que ja fa temps ha esdevingut la nostra llar, o si més no, quelcom que viu al mode d'una (gairebé sempre) feliç resistència en aquest món que avui ens envolta. 
Alguns pensem, tot obeint allò que sovint és titllat com una mena d'accés de nostàlgia melancòlica i conservadora, que, pel que fa a l'òpera i, concretament, pel que fa als cantants i, encara més específicament, pel que fa als cantants masculins, es poden assenyalar uns períodes, unes edats (sí, en termes de l'Antiga Grècia). Així, sens dubte, no pocs tenim el convenciment, sense complir criteris de neofòbia, de que hi ha hagut una edat d'or, pel que fa als cantants lírics masculins, i que, per tant, la que ara vivim ja no ho és. E la nave va, tanmateix, i tan de bo que segueixi anant, siguin quines siguin la situació i les condicions.