Al voltant de 'I due Foscari' al Liceu i algunes consideracions sobre el 'cas Domingo'

Fotografia: A. Bofill

El món de l'òpera és un món estrany. Estrany al ser quelcom que contradiu el present, aquesta època de la immediatesa i de la neofília que ja fa temps ha esdevingut la nostra llar, o si més no, quelcom que viu al mode d'una (gairebé sempre) feliç resistència en aquest món que avui ens envolta. 

Alguns pensem, tot obeint allò que sovint és titllat com una mena d'accés de nostàlgia melancòlica i conservadora, que, pel que fa a l'òpera i, concretament, pel que fa als cantants i, encara més específicament, pel que fa als cantants masculins, es poden assenyalar uns períodes, unes edats (sí, en termes de l'Antiga Grècia). Així, sens dubte, no pocs tenim el convenciment, sense complir criteris de neofòbia, de que hi ha hagut una edat d'or, pel que fa als cantants lírics masculins, i que, per tant, la que ara vivim ja no ho és. E la nave va, tanmateix, i tan de bo que segueixi anant, siguin quines siguin la situació i les condicions.

El darrer diumenge 3 de maig, com també el passat 30 d'abril, el Gran Teatre del Liceu va tenir ocasió de gaudir, en el marc de la funció de I due Foscari de Giuseppe Verdi (1813-1901) en versió de concert, de l'últim representant/testimoni d'aquesta edat d'or: el tenor Plácido Domingo. L'últim, s'entén, encara en plena activitat, ja que els que feliçment encara no ens han deixat ja fa temps que s'han retirat o que actuen de forma gairebé testimonial. Ben al contrari, Domingo, amb 74 anys, segueix amb peu ferm al bell mig d'una generació de cantants completament diferent i allunyada d'aquella que el va veure debutar, brillar i esdevenir el que avui és. Ningú ni res l'ha relegat encara de ser absolutament protagonista del panorama operístic dels nostres dies, i si això és just o no és quelcom sobre el qual m'hi detindré més endavant, però és un fet innegable i, sens dubte, extraordinari. I és aquesta naturalesa absolutament extraordinària el que va fer, primordialment, de la tarda del passat diumenge tot un esdeveniment. Un esdeveniment que, ara sí, després d'aquesta allargassada introducció, comentaré.

Estrenada el 1844, I due Foscari és la sisena òpera de Verdi i, per tant, una obra encara de joventut, quan tot just havien de passar set anys fins que arribés l'estrena de Rigoletto, la primera de la celebèrrima tríada verdiana, completada per Il trovatore (1853) i La traviata (1853). Però què volem dir quan parlem d'obra de joventut de Verdi? Doncs cap altra cosa sinó una obra manifestament hereva de la tradició del belcanto italià representada per Bellini i Donitzetti i que immediatament havia precedit al compositor de Bussetto. Així, pel que fa a l'estructura musical, I due Foscari és absolutament fidel a la successió de la forma recitatiu-ària-cabaletta. Això és evident ja al primer acte, quan successivament apareixen els tres personatges principals, Jacopo Foscari (tenor), Lucrezia Contarini (soprano) i Francesco Foscari (baríton), cadascun amb la seus respectius recitatius, àries i cabalette. Una vegada presentats aquests tres personatges protagònics, tenen lloc així mateix successius duets i números concertants, entre d'altres àries, així com importants intervencions del cor. És notable com al llarg de tota la seva producció operística, des dels temps més primerencs fins al Falstaff, Verdi reserva per al cor intervencions importantíssimes, i segurament aquest és un tret que es pot esgrimir com a signe de la gradual emancipació verdiana respecte als models belcantístics, no perquè al belcanto no hi hi haguessin números corals, sinó perquè amb Verdi el cor agafa una volada clarament superior, també en la seva rellevància dramàtica. I és precisament un increment de la importància de l'aspecte dramàtic el primer que aporta Verdi, ja des de les seves primeres obres, com la que aquí ens ocupa, respecte al model donizzettià o bellinià. La bellesa de la melodia cantada ja no és, en Verdi, el fi únic. La bellesa hi roman però sempre amb l'ànim d'expressar fidelment el significat dramàtic del text, situació o argument. És per això que les obres de joventut de Verdi esdevenen, d'alguna manera, encotillades en una forma que no escau del tot a les seves intencions, precisament perquè la forma belcantista estructurada per successió de números de lluïment traeix, fins a cert punt, la continuïtat narrativa i, per extensió, l'expressió dramàtica. De la mateixa forma, tot sigui dit, que fins ara he traït la promesa de passar a comentar l'esdeveniment del passat dia 3 al Gran Teatre del Liceu. Així que, definitivament, posem-hi fil a l'agulla.

En primer lloc, el llarg paràgraf precedent és en bona part un aclariment per justificar el més sincer elogi al treball del director Massimo Zanetti al capdavant de l'orquestra del Gran Teatre del Liceu. La seva va ser una lectura plena de vitalitat, de nervi, de tempi lleugers, plena de dinàmiques perfectament traduïdes per una orquestra atentíssima en tot moment. Una lectura, en definitiva, idònia tant per enaltir les virtuts de la escriptura impulsiva del jove Verdi i la seva irresistible vena melòdica, com per dissimular la ja esmentada lleu incoherència entre forma i significat que caracteritza l'obra primerenca del compositor italià.

Pel que fa als cantants, el primer en sortir a la palestra va ser el tenor Aquiles Machado en el paper de Jacopo Foscari, en substitució, per cert, del previst Ramón Vargas. L'entrada de Machado ja va marcar un inici prometedor de la funció. La veu del tenor veneçolà va córrer fresca per la sala, amb emissió ferma i un timbre, si no categòricament bell, sí prou atractiu, només deslluït en algun moment puntual al acusar certa tibantor en el registre agut, cosa que en cap cas va desmerèixer una notable actuació. Seguidament, va aparèixer en escena la revelació de la nit, la soprano ucraïnesa Liudmyla Monastyrska en el paper de Lucrezia Contarini, que tot just havia debutat al coliseu barceloní el passat 30 d'abril, a la primera de les funcions. Pocs reptes són tan exigents com els que proposa el Verdi de joventut a les sopranos. Verdi exigeix en les seves primeres òperes una soprano de gran força dramàtica i gran caudal vocal capaç de superar amb empenta una orquestració densa i que, al mateix temps, domini lacoloratura d'herència belcantista. Exemples cèlebres d'això són l'Abigaille de Nabucco o la Lady Macbeth de Macbeth. Davant d'aquestes exigències, poques són les veus que responen amb plena solvència, però aquest va ser el cas de la soprano ucraïnesa, que va exhibir una veu bella, rutilant a l'agut, amb un caudal imponent regulat a plaer i amb seguretat plena en la coloratura. Vocalment, va robar la funció, si bé la seva actitud dramàtica va ser més aviat gèlida, cosa que va esdevenir l'única contra d'una actuació veritablement excelsa. 

Després de la impactant aparició de Monastyrska, va arribar el moment que, inevitablement, el públic en ple havia esperat: l'entrada de Plácido Domingo, en el paper del dux de Venècia Francesco Foscari, el baríton. I a aquest respecte és pertinent destacar que Domingo debutava (en rigor ja va debutar el passat 30 d'abril) al Liceu en la seva ja irrevocablement assumida condició de baríton. Condició o més bé quelcom forçat per les circumstàncies, perquè evidentment Plácido Domingo (qui, efectivament, com alguns no deixaran de recordar encertadament, va començar la seva carrera com a baríton) no és baríton ni ho serà mai, i molt menys encara un baríton verdià. Domingo, com és evident, ha conclòs la seva carrera com a tenor degut a que el lògic envelliment del seu instrument i de la biològica decadència de les seves capacitats físiques  no li permet assumir les exigències del repertori de tenor. Atès això, i atès que així mateix la seva veu actual li permet assolir la tessitura de papers baritonals, Domingo ha optat per seguir viu allà on les seves circumstàncies físiques actuals li permeten mantenir amb dignitat el prestigi del seu nom. Ara bé, per molt que la seva veu ja no sigui capaç d'ascendir al registre de tenor, per molt que el passatge de la seva veu hagi anat engravint-se més i més, el timbre és el de Domingo, el del tenor Plácido Domingo, com no pot ser d'altra forma. Per tant, hagués sigut un error manifest pretendre veure en la seva actuació a un baríton verdià. Sens dubte, aquesta no es comptava entre les pretensions de qui això escriu, però també afegiré que les expectatives d'un servidor no eren gaire elevades i sí carregades de certs prejudicis. En el viu record hi era la televisiva producció del 2010 de Rigoletto retransmesa en directe internacionalment en la qual Domingo incorporà al geperut bufó, mostrant una extenuant incapacitat per assumir les exigències inclements del rol, traduïda en un espectacle indiscret de suor agònica. Tanmateix, aquest artista incommensurable que veritablement ha deixat del tot eixut qualsevol elogi, va tornar a convèncer, aquest darrer diumenge, de la puresa, de la meravellosa autenticitat del seu art. Imbuït del seu paper, tot i l'absència d'escenificació, Domingo va sortir a l'escenari i finalment la seva veu va sonar, amb una projecció envejable a aquestes alçades, plena, recognoscible en la bellesa inconfusible del seu timbre. Inevitablement, però, l'edat no perdona, i no hi van faltar alguns moments en que la veu del madrileny va estar a punt de trencar-se o d'ofegar-se, tot i que sempre van ser moments solventats amb un ofici absolut. La seva ària del tercer acte, "Questa è dunque l'iniqua mercede", en la que, en honor a la veritat, es va mostrar més reservat que en les intervencions del primer i segon acte, va arrencar l'ovació de la tarda, a un Domingo emocionat amb l'estima del públic, una part del qual rendida, segurament, al prestigi enlluernador del seu nom, però de ben segur que una part important rendida més sincera i conscientment a la seva veu, a la seva entrega absoluta... rendida a un miracle.

No obstant això, empès pel desig de ser màximament rigorós i intentar desarticular la més lleu acusació de fanatisme, em veig obligat a fer alguna puntualització sobre les paraules dedicades a Domingo. Així, he de confessar que la meva edat, molt lamentablement, no m'ha permès gaudir de la joventut i del període de major esplendor del tenor madrileny (anys setanta i vuitanta del segle passat), si bé encara vaig tenir la sort de veure'l donant vida a un Sigmund absolutament memorable en una Die Walküre històrica en versió concert (Waltraud Meier i Renée Pape l'acompanyaven) d'un ja llunyà 31 de maig de 2008. De totes formes, aquell Domingo comptava ja 67 anys i, al marge de la gesta que això va suposar, qui ha tingut la ocasió de veure'l en la seva plenitud sempre tindrà en la consciència el record d'una esplendor que desautoritzarà qualsevol comparació. Més encara ara, quan el tenor ja forma part del passat i Domingo sembla agafar-se als papers de baríton com taula de fusta per seguir surant en el panorama operístic actual. 

Com he aclarit, doncs, jo no he vist al millor Domingo i, per tant, em manca el referent que m'empenyi a comparar a aquell amb les seves actuacions actuals. Així doncs, jo només puc confirmar que Domingo, agafat a la seva taula de fusta, aconsegueix surar, i ho fa encomiablement.

Dit això, seria injust posar fi a aquesta ressenya sense fer al·lusió a la correcta intervenció del baix Raymond Aceto, així com la bona feina tan dels comprimari, en especial el Barbarino del tenor Josep Fadó, com del cor. També ells van completar una funció per al record.